welcome to new orleans

“Welcome to New Orleans” is a 58 minute documentary about the city of New Orleans during the first year after Katrina. This film depicts the violence and racism in the impoverished American South. This is a story about the bottom-side of United States--a society that has been left to fend for itself. But more importantly, this film is about hope, in the face of overwhelming adversity. “Welcome to New Orleans” depicts the ravaged city through the eyes of Malik Rahim, a 58-year-old former member of the Black Panthers, who stayed during and after Hurricane Katrina, in order to help residents. He has become a local hero, as he has built up his grassroots organization, Common Ground Collective, over the past two years. Common Ground has served over 170,000 residents with the help of over 12,000 volunteers, who have traveled from all 50 states and 40 different countries. But there is still plenty of work to be done. To find out more information, or to make a donation, please visit www.commongroundrelief.org

New Orleans!

http://es.wikipedia.org/wiki/New_Orleans

ARA MATEIX (LLUÍS LLACH - MIQUEL MARTÍ I POL)

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert,
i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia que ens
posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer.
Tenim a penes el que tenim i prou:
l'espai d'història concreta que ens pertoca,
i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altre vegada
i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui,
i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

Pensem-la clara aquesta quietud

que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algún gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

Massa sovint girem els ulls enrera
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida;
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'alló que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts creixer i combatre.
I ara, quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys ens crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

(VIDEO - Ara mateix I)

Lluís Llach - I amb el somriure, la revolta

SOM TU I JO (LLUÍS LLACH)

Et buscava en el vent,
assegut a la platja,
i quan no t´esperava
has passat dolçament.

I el teu cos tan bonic
retallat en l´onada,
fibra nua que avança,
m´ha sobtat molt endins.

En el màgic color dels teus ulls,
hi he posat el desig dels meus ulls
i com una petjada,
quan minvava la llum,
va quedar una cançó.

Si la vida és cançó,
l´amor deu ésser el ritme,
la revolta, harmonia,
i la veu som tu i jo.

Si la veu som tu i jo,
l´amor deu ésser el ritme,
la revolta, l´harmonia,
i la vida cançó.

L'art de la conversa... algunes cites

JONATHAN SWIFT “El principal secret de l’art de conversar és no dir res que l’altre desitjaria que no haguéssim dit.”

GEORGE HERBERT “Quan xerrem, l’humor té més valor que la intel•ligència, i la lleugeresa més valor que el coneixement.”

JEAN DE LA BRUYÈRE “L’art de la conversa és permetre que l’altre es llueixi. Si deixem el nostre interlocutor satisfet amb ell mateix, també ho estarà amb nosaltres.”

MADAME DE SEVIGNÉ “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.”

(+info al blog de l'Ofici de viure)

Mirant Barcelona...

Diumenge el matí: Després de fer un passeig en bici he disfrutat del mar, de la platja, i de les vistes de la ciutat. M'encanta Barcelona, he pensat, quina sort que tinc de viure en un lloc com aquest, on encara que faci fred tenim una llum espectacular i un entorn tant agradable.

He llegit sota el sol, a prop de l'aigua, des d'on contemplava també els edificis emblemàtics que dónen forma a la nostra ciutat, i des d'on veia jugar a volei i estels volant. Tenia ben bé la sensació del privilegiat que pren consciència de les petites meravelles que l'envolten i que pot tocar amb la ma, un dia qualsevol.

S'ha fet l'hora de dinar i ja m'ha vingut de gust pedalar cap a casa. He tornat pel costat de les drassanes, pels jardins de Sant Pau del Camp. Hi ha hagut tres imatges que m'han cridat l'atenció.
La primera: un noi negre, amb roba vella i un gorro mig estripat dormia estès a terra recolzat a l'ancora gegant que hi ha en una placeta. "Enclat pel sistema", he pensat, com l'ancora quan està sota el mar, hi ha gent que malauradament viu en un subsitema, habiten el "sòtano" de la societat, al fons. Una imatge dura, plena de simbolisme, però "real como la vida misma".
La segona, als jardins de Sant Pau del Camp. Un grup de senyors indis feien petar la xerrada asseguts al banc. Davant teníen un senyor vellet que els mirava, un vagabund amb un atrotinat carro de la compra carregat de coses. Feia veure que escoltava una petita ràdio que tenia a la mà, però la radio no emetia cap so. Realment escoltava la conversa dels indis, dels que segur que no n'entenia ni una paraula. El pensament que m'ha vingut ha estat: Potser les notícies que escoltem tampoc tenen sentit, tampoc són clares ni fàcils d'entendre.
La tercera: uns nens jugant a pilota damunt d'una taula de ping pong, i un grup de joves jugant al cricket. No és la primera vegada que veig nois i nens jugant al cricket, i m'he preguntat: què passaria si es demanés a l'ajuntament que fes un cap de cricket? Quina seria la reacció dels veïns? Tenim les instal.lacions adequades pels nens i nenes d'aquesta ciutat?

Realment Barcelona és una ciutat de contrastos. En un mateix matí m'ha generat un sentiment "d'orgull" i benestar, i a la vegada, una sensació desagradable al veure situacions que evidencien la justícia social que som capaços d'oferir, i les desigualtats que conviuen en un mateix espai.
Tenim una ciutat elitista. Una ciutat de mil cares? L'aparador i la "rebotiga" de Barcelona... No portava càmera, m'hagués agradat guardar aquestes imatges.

Movimiento de los planetas en la Teoría heliocéntrica

A pesar de que Copérnico propuso una teoría nueva colocando al Sol en el centro del sistema planetario, su teoría sostenía que los planetas giraban alrededor del mismo en órbitas circulares, al igual que lo estipulaba el modelo geocéntrico de Ptolomeo, con la diferencia de que en el último el Sol orbitaba la Tierra.

Por esta razón, si bien los cálculos matemáticos para predecir el movimiento de los astros se había simplificado notablemente con la teoría de Copérnico, éstos no arrojaban aún resultados exactos y precisaban de numerosas correcciones y combinaciones de círculos, dado que se desconocía que los planetas orbitan en torno al sol en trayectorias elípticas.

Cabe recordar que desde la antigüedad se consideraba al círculo como una de las figuras más perfectas en la geometría y por eso se la consideró en un primer momento la forma del universo y las órbitas planetarias. Es por eso que los cálculos de Copérnico no eran precisos, al igual que los de la teoría geocéntrica, si bien el heliocentrismo se aproximaba más a la realidad, puesto que colocaba al sol en el centro del sistema, en lugar de la tierra.

El modelo geocéntrico, por su parte, había sido usado siglos atrás por el Papa Gregorio XIII para confeccionar el calendario gregoriano, lo cual dificultó la aceptación del heliocentrismo. El modelo heliocéntrico adquiriría un grado de exactitud más preciso, con cálculos más simples, en 1609, cuando el astrónomo alemán Johannes Kepler (1571-1630), reformuló la teoría, sugiriendo que la trayectoria de los planetas no era circular, sino elíptica. En el modelo copernicano, el intervalo entre dos conjunciones superiores o inferiores, si el planeta es interior, y dos conjunciones u oposiciones, si el planeta es exterior, se llama periodo orbital.

Desde la antigüedad, se conoce dicho periodo para todos los planetas. En dicho periodo sinódico se repiten las distintas configuraciones de los planetas. Si bien no se puede considerar a Copérnico ni como descubridor del heliocentrismo ni como desarrollador verdadero de la teoría, sí cumplió una función crucial como inspirador para los científicos que le sucederían.

La verdadera revolución aún habría de venir, cuando otros científicos como Galileo Galilei, Johannes Kepler o René Descartes iniciasen otros debates sobre el tema, que llevarían a replantear la epistemología, la filosofía y la teología. En efecto, fueron las observaciones de Galileo de los satélites jovianos las que constituyeron una prueba contundente que inclinaría la balanza a favor de la revolución copernicana.
(http://es.wikipedia.org/wiki/Heliocentrismo)

Nova web National Geographic

http://www.nationalgeographic.com.es/
Com sempre... les fotos són impressionants!