cor que sent, ulls que veuen:
http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=421429
bufff... quantes coses!
dimecres, 10 de març del 2010
diumenge, 7 de març del 2010
SIMPATIA AL CARRER
Avui m’he trobat amb els corredors de la marató de Barcelona quan feien l’últim tram pel carrer Sepúlveda. Primer m’hi he aturat per curiositat i mica en mica m'he ficat en situació, aplaudint els participants.
A l’altra banda del carrer hi havia un avi que també els donava suport, que no parava de cridar, de donar ànims i de trobar paraules i gestos amables pels diferents atletes que anaven passant, ja quasi bé exhausts i amb molts kilòmetres a sobre.
Quin valor, m’anava dient, quin mèrit, i quin afany de superació personal aquests atletes...
Com més ho anava pensant, més m’emocionava i més em calava la seva expressió d'esgotament i el dolor amb el que afrontaven el final de la cursa. Aquesta expressió deixava clar també un convenciment perseverant i una fortalesa que posava la pell de gallina.
Ja portava 20 minuts dreta contemplant cossos, moviments, mirades, somriures...
I al veure la cara d’agraïment dels atletes pel suport de l’avi animador i pels aplaudiments que uns quants fèiem sentir amb força, em va acabar caient la llagrimeta. Que bonic, m’he dit (com els Manel), que bonic tot plegat. Quina situació més maca, més neta, 100% gratis, simple i fresca...
Atletes alts, baixos, forts, prims, rosses, gimnastes, executius amb vestit esportiu, senyores amb monyo, joves amb cadira de rodes, àvies, grups, senyors amb barba, punkies amb piercings, bombers,... tots i totes suats i cansats. Tots fent un esforç titànic i participant d’un espai compartit per arribar a la mateixa meta.
L’avi de l’altra banda del carrer, incansable i tremendo...
Els atletes, d’admirar.
A l’altra banda del carrer hi havia un avi que també els donava suport, que no parava de cridar, de donar ànims i de trobar paraules i gestos amables pels diferents atletes que anaven passant, ja quasi bé exhausts i amb molts kilòmetres a sobre.
Quin valor, m’anava dient, quin mèrit, i quin afany de superació personal aquests atletes...
Com més ho anava pensant, més m’emocionava i més em calava la seva expressió d'esgotament i el dolor amb el que afrontaven el final de la cursa. Aquesta expressió deixava clar també un convenciment perseverant i una fortalesa que posava la pell de gallina.
Ja portava 20 minuts dreta contemplant cossos, moviments, mirades, somriures...
I al veure la cara d’agraïment dels atletes pel suport de l’avi animador i pels aplaudiments que uns quants fèiem sentir amb força, em va acabar caient la llagrimeta. Que bonic, m’he dit (com els Manel), que bonic tot plegat. Quina situació més maca, més neta, 100% gratis, simple i fresca...
Atletes alts, baixos, forts, prims, rosses, gimnastes, executius amb vestit esportiu, senyores amb monyo, joves amb cadira de rodes, àvies, grups, senyors amb barba, punkies amb piercings, bombers,... tots i totes suats i cansats. Tots fent un esforç titànic i participant d’un espai compartit per arribar a la mateixa meta.
L’avi de l’altra banda del carrer, incansable i tremendo...
Els atletes, d’admirar.
.jpg)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)