Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris astronomia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris astronomia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Movimiento de los planetas en la Teoría heliocéntrica


A pesar de que Copérnico propuso una teoría nueva colocando al Sol en el centro del sistema planetario, su teoría sostenía que los planetas giraban alrededor del mismo en órbitas circulares, al igual que lo estipulaba el modelo geocéntrico de Ptolomeo, con la diferencia de que en el último el Sol orbitaba la Tierra.

Por esta razón, si bien los cálculos matemáticos para predecir el movimiento de los astros se había simplificado notablemente con la teoría de Copérnico, éstos no arrojaban aún resultados exactos y precisaban de numerosas correcciones y combinaciones de círculos, dado que se desconocía que los planetas orbitan en torno al sol en trayectorias elípticas.

Cabe recordar que desde la antigüedad se consideraba al círculo como una de las figuras más perfectas en la geometría y por eso se la consideró en un primer momento la forma del universo y las órbitas planetarias. Es por eso que los cálculos de Copérnico no eran precisos, al igual que los de la teoría geocéntrica, si bien el heliocentrismo se aproximaba más a la realidad, puesto que colocaba al sol en el centro del sistema, en lugar de la tierra.

El modelo geocéntrico, por su parte, había sido usado siglos atrás por el Papa Gregorio XIII para confeccionar el calendario gregoriano, lo cual dificultó la aceptación del heliocentrismo. El modelo heliocéntrico adquiriría un grado de exactitud más preciso, con cálculos más simples, en 1609, cuando el astrónomo alemán Johannes Kepler (1571-1630), reformuló la teoría, sugiriendo que la trayectoria de los planetas no era circular, sino elíptica. En el modelo copernicano, el intervalo entre dos conjunciones superiores o inferiores, si el planeta es interior, y dos conjunciones u oposiciones, si el planeta es exterior, se llama periodo orbital.

Desde la antigüedad, se conoce dicho periodo para todos los planetas. En dicho periodo sinódico se repiten las distintas configuraciones de los planetas. Si bien no se puede considerar a Copérnico ni como descubridor del heliocentrismo ni como desarrollador verdadero de la teoría, sí cumplió una función crucial como inspirador para los científicos que le sucederían.

La verdadera revolución aún habría de venir, cuando otros científicos como Galileo Galilei, Johannes Kepler o René Descartes iniciasen otros debates sobre el tema, que llevarían a replantear la epistemología, la filosofía y la teología. En efecto, fueron las observaciones de Galileo de los satélites jovianos las que constituyeron una prueba contundente que inclinaría la balanza a favor de la revolución copernicana.
(http://es.wikipedia.org/wiki/Heliocentrismo)

dimarts, 31 de març del 2009


Aquari o Aquarius, l'aiguader, és una de les constel·lacions conegudes des l'antiguitat, pertany al zodíac, el cercle per on corre aparentment el sol. Està en una regió anomenada, a vegades, el mar degut a la profusió de constel·lacions relacionades amb l'aigua: Cetus, Pisces, Eridanus, et coetera. A vegades, el riu Eridanus es descriu sortint del pot d'aigua d'Aquarius.

Si bé el Sol entra dins la constel·lació zodiacal d'Aquari el 16 de febrer i surt l'11 de març, segons les creences tradicionals de l'astrologia, Aquarius correspon al signe astrològic del mateix nom que comença el 20 de gener i acaba el 18 de febrer.

dijous, 26 de març del 2009

DUES LLUNES

DUES "LLUNES" AL CEL

El 27 d'agost, a mitjanit i 30 minuts, mirar al cel.
El planeta Mart serà l'estrella més brillant al cel.
Serà tan gran com la lluna plena.
Mart serà a 34,65 milions de milles (55,75 milions de quilòmetres) de la
Terra.
No us ho perdeu.
Sembla que els ulls nus, serà com si la Terra tingués 2 Llunes!
La propera vegada que aquest esdeveniment és produirà esta previst per a
l'any 2287.
Compartir aquesta informació amb tots els amics. Ningú que viu avui ho
podrà veure una segona vegada.

(gràcies Helena)

dimecres, 25 de març del 2009

CONSTEL.LACIÓ, gALàXIa



Una constel·lació és un conjunt d'estels fixes o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari. Se separen en grups arbitraris en què s'han dividit els estels fixos. La Unió Astronòmica Internacional divideix el firmament en 88 constel·lacions, la majoria basades en les antigues constel·lacions gregues.

A part dels noms propis tradicionals (d'origen grec, llatí o àrab, normalment), els estels de les constel·lacions reben un nom format per una lletra grega en minúscula, començant per α, i seguint amb l'alfabet grec per ordre decreixent de la seva magnitud aparent, seguida de l'abreviatura o, indistintament, del genitiu llatí del nom de la constel·lació; si s'acaben les lletres greges, es segueix amb les llatines; aquesta és l'anomenada nomenclatura de Bayer.

En astronomia, Càncer (el cranc símbol , Unicode ♋) és una de les 88 constel·lacions modernes i una de les dotze constel·lacions del zodíac. Càncer és petita i tènue, i a molts no els sembla un cranc.

Destaca una de les seves estrelles, la 55, perquè té 5 planetes orbitant al seu voltant, un dels sistemes més nombrosos descoberts fora del Sistema Solar.

Es troba entre les constel·lacions de Bessons a l'Est, Linx al Nord i les constel·lacions de Ca Menor i Hydra al Sud.

La constel·lació també dóna el seu nom al Tròpic de Càncer

L'Óssa Major, és una constel·lació boreal. L'asterisme més destacat de l'Óssa Major és el conjunt de set estrelles anomenat popularment com «el carro gran», amb forma de carro o de cullerot, quatre estrelles en formen la caixa i tres, la cua. La cua del carro fa una corba que assenyala Artur (α Bootis) que és l'estrella més brillant de la constel·lació del Bover. Si allarguem cinc vegades la distància entre les dues últimes estrelles de la caixa del carro cap el nord, trobarem la Polar.

Des de les latituds dels Països Catalans, l'Óssa Major està molt a prop de l'estrella Polar, raó per la qual és una constel·lació circumpolar, una de les constel·lacions que es veu durant tot l'any. Pel fet que la Polar és el punt central del gir de l'esfera celeste, l'Óssa Major no podria estar mai tan baixa com per no poder-la veure.

L'Óssa Menor (en llatí Ursa Minor) és una de les constel·lacions més conegudes de l'hemisferi nord. Consta de set estrelles amb la forma de carro; quatre d'elles formarien el que és la part profunda del carro i les altres tres serien el que és el mànec del carro.


L'element més conegut de l'Óssa Menor és l'estrella Polar, la qual es troba situada en la prolongació de l'eix de la terra, assenyalant el pol nord geogràfic, pel que ha estat emprat per navegants com punt de referència en les seves travessies. A part de l'estrella Polar, l'Óssa Menor manca d'elements d'interès per a l'afeccionat a l'astronomia.

Donada la seva ubicació, l'Óssa Menor només es pot veure en l'hemisferi nord, però a canvi, en aquest hemisferi es veu tot l'any. Juntament amb la seva companya l'Óssa Major, és un dels elements més característics del firmament de l'hemisferi nord.

Una galàxia és un ensems de milers de milions d'estels i de núvols de gas i pols. Tot indica que al centre de determinades galàxies hi ha un forat negre supermassiu