Eduard Punset: «El más inteligente es el más flexible»

Tras hurgar en los resortes del amor y la felicidad, invita a una nueva excursión: ‘El viaje al poder de la mente’. Su obsesión es “entender lo que nos pasa por dentro”.

Comunista, abogado, economista, ‘conseller’, ministro de UCD, divulgador, ensayista y presentador. Y, sin embargo, no piensa en él cuando habla de las bondades de estar dispuesto a cambiar, sino en la fascinante plasticidad del cerebro. Su reto más reciente fue vencer un cáncer, pero asegura que ese trance no le cambió. El hombre que convirtió la ciencia en materia de ‘best seller’ conserva la curiosidad intacta, para alegría de su legión de seguidores.

–Sostiene que la intuición nos permite acertar más que la razón. ¿Entonces me fío más del pálpito que de la reflexión?
–La razón es un invento muy reciente, apenas tiene 10.000 años. En la historia de nuestra evolución hemos sobrevivido casi siempre gracias al pensamiento inconsciente. Por eso, cuidado, no despreciemos la intuición. Le daré una regla: si dispone de toda la información y tiene tiempo para analizar, use la razón. Pero si ha de decidirse rápido y no dispone de todos los datos, entonces haga caso a su intuición. Acertará más. A veces tener menos información es más útil.

–Sabemos cómo entrenar la razón, ¿pero cómo se entrena la intuición?
–No sabemos nada. Nothing. Y ese es nuestro gran drama. Yo hago la prueba con mis nietas de 8 y 12 años. Les pregunto: ‘¿Sabéis la diferencia entre ansiedad, que es un estado de alerta necesario para pasar un examen, y miedo, que es algo que corroe y paraliza, y que hay que evitar?’ Pues no saben nada. Se habla mucho del abismo generacional. ¿Qué abismo, si compartimos con los jóvenes la misma ignorancia sobre las emociones? No hemos aprendido nada. Por eso seguimos sufriendo los mismos dolores.

-¿Cómo se cambia esa situación?
-Prestándole atención a las emociones, que son la raíz de la mayoría de nuestras decisiones. Yo sé, positivamente, que en los próximos 50 años vamos a dedicar mucho tiempo a aprender a gestionar nuestras emociones. Nos va nuestra felicidad en ello. La nuestra no, la de las próximas generaciones. Porque en esto hay que empezar desde el vientre materno. La educación es clave.

–Hace cinco meses nació mi hijo. ¿Estoy a tiempo de evitar que sea otro analfabeto emocional? ¿Qué le cuento?
–Hay dos cosas que debe incorporar a la cabeza de ese niño antes de que cumpla siete años para que sea un adulto feliz. Primero: debe lograr que alcance una cierta autoestima y seguridad en sí mismo para lidiar con el vecino, y esto se le introduce dándole confianza en sus propios recursos. Segundo: ese niño debe ser tratado de forma tal que le queden ganas y curiosidad para seguir profundizando en el conocimiento de las cosas y de los demás. Es un proceso de I+D gratuito en el que le tiene que enseñar a aprender, soñar, predecir e imaginar. No es fácil, pero tiene siete años para conseguirlo.

–Si la mente es tan poderosa, ¿por qué nos entendemos tan mal?
–Porque llevamos miles de años sin saber lo que nos pasa por dentro. La gran noticia es que al fin empezamos a saber. Por ejemplo, ya sabemos que estamos programados para ser únicos. Esto significa que la influencia de la experiencia sobre la estructura neuronal es determinante. Es decir: que si reímos más, eso termina afectando a la forma de nuestro cerebro. ¡Es un descubrimiento revolucionario!

–¿El mejor cerebro es el de la persona más inteligente o el de la más feliz?
–Antes miremos qué es inteligencia. Los primatólgos han demostrado que la inteligencia precisa de tres cosas: una cierta flexibilidad para cambiar de opinión, una capacidad de representación mental para predecir lo que va a ocurrir y un cierto nivel de complejidad neuronal. Fíjese qué dato: el cerebro más inteligente es el más flexible.

–Con la mala fama que tiene cambiar de opinión.
–Sí, la gente es reacia. Pero todo en la naturaleza cambia, hasta la materia sabe pasar de líquida a gaseosa. ¿Entonces por qué nos resistimos tanto? Esto hay que corregirlo. Por algo en tiempos de crisis, evolutivamente, la manada elige a dirigentes más jóvenes. Justo ahora hay que tener el coraje de remangarse y cruzar el río.

–Usted supo cambiar. Fue comunista y ministro de la UCD de Suárez. Economista y divulgador de la ciencia.
–Porque solo me siento bien cuando estoy obsesionado con lo que hago. Y no recuerdo un escenario que me haya flipado menos, como dicen ahora, que el anterior. Siempre fui a más.

–Este libro cierra una trilogía. ¿Cuál será su siguiente obsesión?
–Algo hacia lo que me he ido acercando últimamente: la fusión de la ficción y el ensayo. El futuro va por ahí. Por eso, mi próximo intento va a ser escribir una novela donde trataré de explicar el comportamiento de la gente mediante la ficción, pero en función de conocimientos científicos. Oye, es fantástico.

Xesco Boix

http://www.xesco.cat/

... Si cada petit pogués tenir un bressol
Si els treballadors poguessin prendre el sol
Si tothom tingués habitacles com cal
El món podria ser un paradís...

http://www.xesco.cat/canco.php?nId=1035618819

Ai, televisor, ai, televisor,...

Hi ha una capseta, que és de color verd,
que diu bestieses a tort i a dret.
La miren els grans, la miren els xics
i els que manipulen s’hi llepen els dits.

http://www.xesco.cat/canco.php?nId=685861845

l'ofici de viure...

cor que sent, ulls que veuen:
http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=421429

bufff... quantes coses!

SIMPATIA AL CARRER

Avui m’he trobat amb els corredors de la marató de Barcelona quan feien l’últim tram pel carrer Sepúlveda. Primer m’hi he aturat per curiositat i mica en mica m'he ficat en situació, aplaudint els participants.

A l’altra banda del carrer hi havia un avi que també els donava suport, que no parava de cridar, de donar ànims i de trobar paraules i gestos amables pels diferents atletes que anaven passant, ja quasi bé exhausts i amb molts kilòmetres a sobre.

Quin valor, m’anava dient, quin mèrit, i quin afany de superació personal aquests atletes...

Com més ho anava pensant, més m’emocionava i més em calava la seva expressió d'esgotament i el dolor amb el que afrontaven el final de la cursa. Aquesta expressió deixava clar també un convenciment perseverant i una fortalesa que posava la pell de gallina.

Ja portava 20 minuts dreta contemplant cossos, moviments, mirades, somriures...

I al veure la cara d’agraïment dels atletes pel suport de l’avi animador i pels aplaudiments que uns quants fèiem sentir amb força, em va acabar caient la llagrimeta. Que bonic, m’he dit (com els Manel), que bonic tot plegat. Quina situació més maca, més neta, 100% gratis, simple i fresca...

Atletes alts, baixos, forts, prims, rosses, gimnastes, executius amb vestit esportiu, senyores amb monyo, joves amb cadira de rodes, àvies, grups, senyors amb barba, punkies amb piercings, bombers,... tots i totes suats i cansats. Tots fent un esforç titànic i participant d’un espai compartit per arribar a la mateixa meta.

L’avi de l’altra banda del carrer, incansable i tremendo...
Els atletes, d’admirar.

French Quarter Festival - New Orleans

http://www.fqfi.org/frenchquarterfest/

welcome to new orleans

“Welcome to New Orleans” is a 58 minute documentary about the city of New Orleans during the first year after Katrina. This film depicts the violence and racism in the impoverished American South. This is a story about the bottom-side of United States--a society that has been left to fend for itself. But more importantly, this film is about hope, in the face of overwhelming adversity. “Welcome to New Orleans” depicts the ravaged city through the eyes of Malik Rahim, a 58-year-old former member of the Black Panthers, who stayed during and after Hurricane Katrina, in order to help residents. He has become a local hero, as he has built up his grassroots organization, Common Ground Collective, over the past two years. Common Ground has served over 170,000 residents with the help of over 12,000 volunteers, who have traveled from all 50 states and 40 different countries. But there is still plenty of work to be done. To find out more information, or to make a donation, please visit www.commongroundrelief.org

New Orleans!

http://es.wikipedia.org/wiki/New_Orleans

ARA MATEIX (LLUÍS LLACH - MIQUEL MARTÍ I POL)

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert,
i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia que ens
posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer.
Tenim a penes el que tenim i prou:
l'espai d'història concreta que ens pertoca,
i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altre vegada
i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui,
i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

Pensem-la clara aquesta quietud

que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algún gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

Massa sovint girem els ulls enrera
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida;
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'alló que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts creixer i combatre.
I ara, quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys ens crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

(VIDEO - Ara mateix I)