dimecres, 11 de novembre del 2009
L'art de la conversa... algunes cites
JONATHAN SWIFT “El principal secret de l’art de conversar és no dir res que l’altre desitjaria que no haguéssim dit.”
GEORGE HERBERT “Quan xerrem, l’humor té més valor que la intel•ligència, i la lleugeresa més valor que el coneixement.”
JEAN DE LA BRUYÈRE “L’art de la conversa és permetre que l’altre es llueixi. Si deixem el nostre interlocutor satisfet amb ell mateix, també ho estarà amb nosaltres.”
MADAME DE SEVIGNÉ “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.”
(+info al blog de l'Ofici de viure)
diumenge, 8 de novembre del 2009
Mirant Barcelona...
Diumenge el matí: Després de fer un passeig en bici he disfrutat del mar, de la platja, i de les vistes de la ciutat. M'encanta Barcelona, he pensat, quina sort que tinc de viure en un lloc com aquest, on encara que faci fred tenim una llum espectacular i un entorn tant agradable.
He llegit sota el sol, a prop de l'aigua, des d'on contemplava també els edificis emblemàtics que dónen forma a la nostra ciutat, i des d'on veia jugar a volei i estels volant. Tenia ben bé la sensació del privilegiat que pren consciència de les petites meravelles que l'envolten i que pot tocar amb la ma, un dia qualsevol.
S'ha fet l'hora de dinar i ja m'ha vingut de gust pedalar cap a casa. He tornat pel costat de les drassanes, pels jardins de Sant Pau del Camp. Hi ha hagut tres imatges que m'han cridat l'atenció.
La primera: un noi negre, amb roba vella i un gorro mig estripat dormia estès a terra recolzat a l'ancora gegant que hi ha en una placeta. "Enclat pel sistema", he pensat, com l'ancora quan està sota el mar, hi ha gent que malauradament viu en un subsitema, habiten el "sòtano" de la societat, al fons. Una imatge dura, plena de simbolisme, però "real como la vida misma".
La segona, als jardins de Sant Pau del Camp. Un grup de senyors indis feien petar la xerrada asseguts al banc. Davant teníen un senyor vellet que els mirava, un vagabund amb un atrotinat carro de la compra carregat de coses. Feia veure que escoltava una petita ràdio que tenia a la mà, però la radio no emetia cap so. Realment escoltava la conversa dels indis, dels que segur que no n'entenia ni una paraula. El pensament que m'ha vingut ha estat: Potser les notícies que escoltem tampoc tenen sentit, tampoc són clares ni fàcils d'entendre.
La tercera: uns nens jugant a pilota damunt d'una taula de ping pong, i un grup de joves jugant al cricket. No és la primera vegada que veig nois i nens jugant al cricket, i m'he preguntat: què passaria si es demanés a l'ajuntament que fes un cap de cricket? Quina seria la reacció dels veïns? Tenim les instal.lacions adequades pels nens i nenes d'aquesta ciutat?
Realment Barcelona és una ciutat de contrastos. En un mateix matí m'ha generat un sentiment "d'orgull" i benestar, i a la vegada, una sensació desagradable al veure situacions que evidencien la justícia social que som capaços d'oferir, i les desigualtats que conviuen en un mateix espai.
Tenim una ciutat elitista. Una ciutat de mil cares? L'aparador i la "rebotiga" de Barcelona... No portava càmera, m'hagués agradat guardar aquestes imatges.
He llegit sota el sol, a prop de l'aigua, des d'on contemplava també els edificis emblemàtics que dónen forma a la nostra ciutat, i des d'on veia jugar a volei i estels volant. Tenia ben bé la sensació del privilegiat que pren consciència de les petites meravelles que l'envolten i que pot tocar amb la ma, un dia qualsevol.
S'ha fet l'hora de dinar i ja m'ha vingut de gust pedalar cap a casa. He tornat pel costat de les drassanes, pels jardins de Sant Pau del Camp. Hi ha hagut tres imatges que m'han cridat l'atenció.
La primera: un noi negre, amb roba vella i un gorro mig estripat dormia estès a terra recolzat a l'ancora gegant que hi ha en una placeta. "Enclat pel sistema", he pensat, com l'ancora quan està sota el mar, hi ha gent que malauradament viu en un subsitema, habiten el "sòtano" de la societat, al fons. Una imatge dura, plena de simbolisme, però "real como la vida misma".
La segona, als jardins de Sant Pau del Camp. Un grup de senyors indis feien petar la xerrada asseguts al banc. Davant teníen un senyor vellet que els mirava, un vagabund amb un atrotinat carro de la compra carregat de coses. Feia veure que escoltava una petita ràdio que tenia a la mà, però la radio no emetia cap so. Realment escoltava la conversa dels indis, dels que segur que no n'entenia ni una paraula. El pensament que m'ha vingut ha estat: Potser les notícies que escoltem tampoc tenen sentit, tampoc són clares ni fàcils d'entendre.
La tercera: uns nens jugant a pilota damunt d'una taula de ping pong, i un grup de joves jugant al cricket. No és la primera vegada que veig nois i nens jugant al cricket, i m'he preguntat: què passaria si es demanés a l'ajuntament que fes un cap de cricket? Quina seria la reacció dels veïns? Tenim les instal.lacions adequades pels nens i nenes d'aquesta ciutat?
Realment Barcelona és una ciutat de contrastos. En un mateix matí m'ha generat un sentiment "d'orgull" i benestar, i a la vegada, una sensació desagradable al veure situacions que evidencien la justícia social que som capaços d'oferir, i les desigualtats que conviuen en un mateix espai.
Tenim una ciutat elitista. Una ciutat de mil cares? L'aparador i la "rebotiga" de Barcelona... No portava càmera, m'hagués agradat guardar aquestes imatges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)